“El temps és una cosa que es pot veure, però no tocar. I tot el que es veu està desenfocat i indistingible”… Wong Kar-wai
El temps de la diègesi (relat; del grec dia —a través— i hegeomai —conduir, guiar una narració— oposat a mimesi o representació directa) és el meu passat. L’ambientació d’aquest període està explorada com un quadre ben delineat d’anys salvatges, anys extraordinaris, en una nostàlgica ciutat iridescent i caleidoscòpica.
La meva reevocació acaba sent la recreació d’un temps transfigurat en la meva memòria, actualitzat no a través dels trastorns historicopolítics que van turbar aquells anys, sinó a través de l’esfera dels meus sentiments i emocions privades; conservant la innocència i un subtil moralisme. La meva sentimentalitat és una tocant reminiscència que em serveix per induir un comportament moral. El meu passat és revifat i rellegit amb el filtre dels records; aconsegueix atrapar l’atmosfera del temps, nostàlgic i estàtic, en el qual un gest, encara que sigui mínim, preval sobre la paraula; en el qual una mirada al·ludeix a una mà que fregues.
És, potser, un temps dissolt per sempre que es vol deixar a l’esquena massa ràpidament. L’estat d’ànim en què s’ofega cada imatge és la nostàlgia. Parlen d’un passat encara massa viu en la meva ment, mitificat i transformat en arquetip. El passat comporta l’enyorança, nostàlgia d’un temps abolit, oblidat; expressa tot el que hauria pogut ser i no ha estat.
La reminiscència de no viure en el paisatge i el temps que el meu record evoca revela, al capdavall, el desig d’alguna cosa diferent de l’instant present. Un anhel llanguidit i ineludible, tormentós, percebut com a inaccessible; una pèrdua irremeiable: el Paradís. La nostàlgia poblada d’individus perseguits per records, com si la seva història, no podent ser més reescrita, continués assetjant-los, sepultada en el més profund de si mateixos. La meva inadequació vers el present indica aflicció, una saudade. La consciència melancòlica que el present està a punt de desfer-se, de no existir més.
Aleshores, si el present és ambigu i elusiu, no resta més que recórrer un temps de son. Una època d’or en la qual s’era de debò feliç. El Paradís Perdut, que ve mitificat pels ulls desencantats de qui s’ha submergit en un esquàlid avui. El passat es materialitza a través dels sentits, aflorant en els meus records, poblats de figures simbòliques. En imatges cristal·litzades en un moment sense temps ni espai, aquells anys constitueixen llavors l’edat de la innocència, el lloc d’unió primordial; alvèol protector que dóna pas, al mateix temps, a un lloc d’infinites possibilitats i d’obertura al món. Una diègesi en ralentí, un fotograma congelat, un temps progressiu el mecanisme del qual, al final, semblés girar sobre si mateix. Repetint la seqüència precedent, reproposada amb lleugeres variacions del punt de vista, el diàleg o l’entrada en camp, aquestes situacions cícliques esdevenen sistemàtiques, aplicades amb rigor.