Veig la línia: la línia que dibuixa la forma, tant en el seu aparèixer com en el seu ocultar-se. El seu límit intrínsec consisteix a estar unida al temps; així succeeix amb la història mateixa, que és lineal i es desenvolupa en el temps. És una línia que podria implosionar o desdoblar-se.
Al Campidoglio es dona un cas exemplar d’arquitectura simbòlica, a causa de l’expansió simultània de l’espai que es transforma en una de les més excelses expressions del concepte de lloc que l’home hagi concebut. Michelangelo va voler expressar idealment el significat que durant segles s’atribuïa a aquest concepte.
Com a Cosmocrator, l’Emperador se situa en el centre de la composició. El Campidoglio representa per a nosaltres no solament el centre del món, sinó també el centre de les partides i tornades que donen significat i contingut a la nostra vida individual. Aquí, l’home sent l’existència com una relació significativa, encara que problemàtica, entre el seu jo individual i el món al qual pertany.
Això ens suggereix que els atributs de les línies ja existeixen al món, i que la nostra feina és només la de revelar aquestes qualitats. Existeix una condició que provoca la conversió final de la línia en quelcom que abans no existia, on jau una altra línia potencial: la línia com a figura d’investigació, de canvi, de transformació.
Com es genera aquesta línia i d’on procedeix en concret? No existeix cap possibilitat d’arribar a l’origen exacte d’una línia. Es podria parlar de com les diverses èpoques s’han succeït mitjançant la ruptura d’un traç; som capaços de percebre les eres passades a través de bretxes imprevistes, per una recerca experimental de la nostra memòria.