L’orfebre i les arts del foc
Per a Paul Valéry, la innocència de l’anhel i la incertesa de l’autor pel que fa al desenllaç de la seva acció determinen que, com més insegur dels resultats del seu esforç deixa l’artista la naturalesa de la matèria a la qual atormenta i els agents utilitzats per forçar-la, més pur és el seu desig i més evident la seva virtut; i serien, d’entre totes les arts, les més aventurades, les més nobles, les que invoquen el foc. En elles no està permesa la negligència, no hi cap l’abandó, ni fluctuacions de pensament, valor o humor. El seu dramatisme rau en la lluita entre l’home i la forma; el seu agent essencial, el foc, és també el seu major enemic, una temible precisió, l’operació de la qual en la naturalesa està limitada, definida per unes quantes constants difícils d’observar. Tota desviació d’un instant, tant si creix com si s’adorm el foc, serà un desastre i la peça estarà arruïnada; perduts en un instant el temps llargament meditat, els materials, les cures i l’amor. Si la peça de metall modelada per un ordre que engendra el foc s’esfondra i es fon de cop i volta. Així, mentre obra el foc, l’home es consumeix, vela ansiosa, semblant a una ànima en oració. La seva mà, que va provocar el foc i el va alimentar, aguaita l’instant de retirar-li aquesta forma incandescent que acaba de produir i que destruirà en l’instant següent, com fa amb les seves criatures la potència cega de la vida. Fins i tot amb tota l’experiència, en la ciència de la fusió i la calor no deixa de ser immensa la noble incertesa, un art dominat i santificat pel risc.
Així com els antics sotmetien tremolant els seus dubtes i projectes a vidents i presagis, així l’orfebre li planteja al foc el problema de la forma; i el foc dóna el seu oracle, a vegades ditxós, a vegades terrible o enigmàtic, a vegades una arravatadora sorpresa. A vegades el foc crea formes desconegudes en la naturalesa, com un cos estrany que va romandre durant segles com un organisme cristal·lí i etern. Un objecte així, que surt de les proves del foc, representa la història capital de l’home; en haver sotmès tot just el foc, ja es distreu del seu ús i el contempla. Aquest primer home distret va sentir néixer la idea de modelar-ne un altre de diferent sense més fi que dipositar-lo com a ofrena al Déu on el místic recinte acull el llamp captiu, omnipresent i uníson d’energia.
Aquests objectes que surten de les proves del foc no són, després de tot, més que cossos refredats en els quals les condicions de la vida, nombroses i complexes, es troben reunides; obres incertes i difícilment aconseguides, objectes útils a un disseny que, sense saber-ho, serveixen o condueixen. L’obra de l’orfebre seria la transcendent imitació d’un Demiürg.
En les doctrines no escrites de Plató, el Demiürg obraria modelant el món sensible de l’experiència seguint el model ideal, no com un creador sinó com un ordenador del cosmos. Aquesta mediació entre el món sensible i uns paradigmes intel·ligibles seria obra d’una intel·ligència suprema, la imatge d’un artífex que plasma el principi material en funció del model de les idees, fent que cada cosa s’assembli, imiti, tan perfectament com sigui possible, el seu paradigma ideal, servint-se d’ents matemàtics com figures geomètriques i números com a mediadors.
L’orfebre i l’Alquímia
Recuperar tradicions submergides, en un viatge dialèctic a la recerca d’una obra complexa, en un laberint, en un metafòric viatge iniciàtic cap al centre seguint la mateixa línia infinitament repetida; s’entra en el misteri només caminant a l’encontre d’una obra, del Nigredo, Albedo o Rubedo, per poder després reemergir a la vida renaixcuts: la dissolució de l’enigma, la il·lusorietat de l’enigma es tradueix en el seu contrari.
ARQUETIPS, Arche / tipus, on les coses, les formes són simples còpies; per a Plotí i els Neoplatònics seria una emanació directa del fonament primordial diví, el NOUS, que és arquetip de tots els arquetips. Jung va transferir aquesta representació arquetípica a tipus arcaics primigenis, imatges universals presents des de temps remots, figures simbòliques de la primitiva visió del món. Fenomenològicament, els arquetips són formes a priori que organitzen l’experiència, determinen les representacions, són models de comportament innat; factors d’organització que existeixen a priori constituint en el seu conjunt la naturalesa humana, on el sentit d’aquest innatisme i apriorisme és immediatament precisat com un exemple. Entès com a factor formatiu o element estructural, i no com a imatge o contingut heretat, l’apriorisme de l’arquetip no contradiu el fet que el contingut de l’experiència de cadascú s’obtingui a posteriori en el propi ambient.
En un sentit mitològic, quan els arquetips de formes a priori organitzen l’experiència humana esdevenen instints formats d’unes energies específiques, per la qual cosa davant d’ell és necessari tenir un savi temor, un daimonion, un signe diví que no perd mai el seu significat. En el pla mitològic, els arquetips són creats amb el material primordial de la revelació i representen la sempiterna experiència de la divinitat, que sempre està entreoberta a l’home com un pressentiment i, al mateix temps, protegint-lo del contacte directe amb ella; se segueix que, quan les estrelles han caigut del cel i els nostres símbols més alts han pal·lidit, dominen en el nostre inconscient com una vida secreta, on els arquetips no són perills imaginaris, sinó riscos efectius dels quals pot dependre un destí. Així, el perill principal és el de sucumbir al fascinant influx dels arquetips, perillosos i especialment concrets si no transformem en conscients en nosaltres mateixos les imatges arquetípiques.
Els arquetips esdevenen models originaris on totes les vivències del regne de l’ànima, tots els successos i comportaments tenen una semblança, una correspondència, una analogia amb un model arquetípic. Les nostres vides segueixen figures mítiques; nosaltres actuem, pensem, sentim només com ens ho permeten els models primaris establerts en el món imaginal. Les nostres vides són mimètiques dels mites, les nostres experiències poden conduir-nos a un terreny primordial amb el qual entren en ressonància i al qual pertanyen; el desafiament és descobrir el model arquetípic de les formes, la hipòtesi que cada cosa, cada forma, té un substrat mític i pertany al mite o en ell té la seva llar, i ella mateixa és un mitjà per ser influenciats pel mite o entrar en el mite.
Arquetip i art
L’obra és una producció que va més enllà de l’individu; els seus orígens no s’han de buscar en l’inconscient personal de l’autor, sinó en l’esfera de la mitologia inconscient, les imatges primordials de la qual són aquelles propietats comunes a la humanitat que l’inconscient col·lectiu conserva i activa com a possibilitat de representació. Per la qual cosa l’obra d’art ens ofereix una perfecta imatge que es revela en el seu valor de símbol, de possibilitats arquetípiques d’imatges primordials. Així, no existeixen representacions innates, sinó possibilitats innates de representacions. Aquestes apareixen en la matèria formada com a principis reguladors de la seva formació, la qual cosa significa que nosaltres no podem reconstruir el model primitiu de la imatge primordial si no és per mitjà de conclusions obtingudes en l’obra acabada.
La imatge primordial o arquetip és una figura, daimon, home o procés que es repeteix en el curs de la història; ella és una figura mitològica i, en certa manera, resulta d’innombrables experiències de les generacions passades. Ella representa milions d’experiències individuals o d’una imatge subdividida i projectada en les formes múltiples del pandemònium mitològic (el paradís perdut de Milton). Quan la creació s’exercita, es desencadenen aquestes imatges primordials en les quals ressona la veu de la humanitat; l’artista que les usa és com si parlés amb milers de veus, elevant el que és precari a l’etern. Cada relació amb l’Arquetip és commovedora en el sentit que actua alliberant en nosaltres una veu que, mediada per l’artista, treballa en l’educació de l’esperit.