A Negin Shiraghaei. Que l’horror de la barbàrie no t’abasti, que la teva veu sigui l’alba d’Eram a Shiraz l’azadi del teu temps
El Pavelló de Mies Van der Rohe, de Barcelona, L’Espill Necessari i l’Antologia de la Memòria
Podríem traçar un meridià de la forma i el silenci seguint la imatge espectral del monument a Rosa Luxemburg destruït pels nazis el 1936 i el Pavelló de Barcelona reconstruït el 1986, a través del silenci invocat de Celan com a única possibilitat del logos
Per a Derrida un fantasma no és quelcom que simplement fou, sinó quelcom que torna per exigir justícia; l’espectre del memorial de Rosa Luxemburg és un futur perdut, representa la possibilitat d’una Alemanya socialista que mai no va arribar a ser. Aquest meridià és una superposició espectral, una obra sòlida de travertí i una imatge etèria del monument destruït, això és la hauntologia visual, la coexistència d’allò que hi és i d’allò que és només una fotografia d’arxiu. Aquest espectre ens mira i nosaltres no podem atrapar la imatge, però la seva imatge altera la nostra percepció de la bellesa del lloc. És però una bellesa que ja no és innocent, està encantada pel trauma històric. El pavelló de Barcelona és l’hoste que acull i ofereix hospitalitat al fantasma del monument silenciat. Així el concepte de hauntologia de Jacques Derrida adquireix al pavelló una rellevància única, atès que l’edifici actual és una reconstrucció fidedigna de 1986, estem davant d’una arquitectura que ha tornat del passat, que és en essència, una aparició. La justícia per a Derrida resideix en la nostra capacitat d’entaular un diàleg amb allò que no hi és físicament sinó que persisteix en el seu ideal. La reconstrucció del Pavelló fou un acte de justícia històrica. I el seu diàleg amb el Memorial a Rosa Luxemburg com a imatge latent o la figura de Celan és completar aquest cercle de justícia.
Celan el Meridià de la Forma i el Silenci
Si la bellesa és redempció, en Mies i Celan aquesta va assolir l’absolut. És l’habitar del silenci, Per a Celan el poema era un missatge en una ampolla llançat amb l’esperança d’una trobada, el Meridià, el pavelló és l’ampolla perfecta, cristal·lina, transparent i eterna, sota la mirada serena de l’escultura Alba de Georg Kolbe. L’estany com a espill de la llengua, una llengua alemanya rentada de tota impuresa i reduïda a la seva essència cristal·lina.
El meridià de Celan es completa en l’obra del Monument a Rosa Luxemburg de Mies com una metàfora de pàgina cremada, és el Silenci de Celan com a Grau Zero de la Reflexió és l’única possibilitat de desenvolupament del Logos. Després de l’aporia de la paraula rere la catàstrofe on el logos ja no és només paraula, sinó també reunió o recollida (del grec legein). Després de la Segona Guerra Mundial, el llenguatge va quedar dispers i buit de veritat. Aquest llenguatge corromput va trobar l’única forma de «reunir» (Logos) un sentit nou en Celan practicant una reductio ad absurdum del llenguatge a través d’un silenci que actuï com a filtre.
El Meridià Celanià, La Paraula rere l’Incendi
L’eix que travessa la poètica de Paul Celan és la d’un supervivent de la catàstrofe, ell va desenvolupar un llenguatge al nord del futur, una paraula que habita el pas del silenci. El seu Meridià és la línia invisible que uneix el poema amb el seu altre, amb aquell que està lluny en el temps o l’espai; veig aquest meridià que uneix Berlín, París i Barcelona. Berlín l’origen del trauma, el monument de maó, l’assassinat de Rosa; París, el lloc de l’exili de Celan i la fi del llenguatge al pont Mirabeau; i Barcelona, on el Pavelló Mies és l’espill necessari, és l’edifici que ha après a existir rere la seva pròpia mort. La seva reconstrucció el 1986 fou un acte de fe en la memòria. Aquest Meridià passa de la reconstrucció de la forma a la reconstrucció del sentit a través de Luxemburg i Celan en aquest espai, no sols com una litúrgia laica de reparació. Permetent que Mies, l’arquitecte d’una obra en silenci, dialogui amb els silencis que foren imposats per la violència de la història en una arquitectura de la reparació ètica. Al Pavelló, aquest silenci és filològicament necessari, no es pot dir res de nou o vertader fent servir la retòrica vella. La puresa de les línies de Mies obliga la paraula a ser igual de pura, o a callar. L’Atemwende o Canvi d’Alè en el poema és un moment en què l’alè s’atura per canviar de direcció. El logos només pot desenvolupar-se si hi ha un canvi de ritme. La filologia de Celan demostra que el poema s’esdevé en la pausa respiratòria. Sense aquesta pausa, aquest silenci, només hi ha discurs automàtic, el silenci de Celan proporciona la pausa d’alè permetent que el pensament torni a començar des de zero.
El Silenci Invocat de Celan com a única possibilitat del logos
El Pavelló de Barcelona se situa en aquest Meridià no sols com un objecte arquitectònic, sinó com un laboratori epistemològic. Dins d’un món contemporani amb una fenomenologia hipercomunicada i el soroll semàntic, el silenci de Paul Celan, emmarcat en la claredat de Mies, no és un buit negatiu, sinó la condició de possibilitat, l’a priori perquè el vertader logos i la reflexió s’esdevinguin; aquest silenci és el clima d’acollida del logos, no ja com a paraula, raó o discurs, sinó com a espai d’aparició. On l’esgotament del llenguatge després de la barbàrie, les paraules gastades i contaminades necessiten un silenci previ que les netegi. Aquest silenci de pedra i vidre és l’únic lloc on la reflexió no és una reacció al soroll, sinó un acte sobirà del pensament.